Hi ha molts tipus d´abús, moltes formes, molts matisos, conceptes, situacions, realitats i actors. Allò que tothom identifica en un abús és, d'una banda, qui el rep, és a dir, de qui o de què s'abusa ja que pot ser un individu, animal o persona, un territori, un col·lectiu, un país, una nació etc…; i d'altra banda, qui abusa, és a dir, el més fort, allò que pot, allò que vol fer-ho, de forma conscient o inconscient i actua en perjudici del feble.
Ho veiem diàriament a la nostra societat i de maneres molt diferents: de pares a fills, de fills a pares, entre parelles, entre exparelles, també al conflicte palestí, al conflicte Ucraïnès, fins i tot a casa ho hem vist amb l'1 d'octubre, l'abús d'autoritat i de poder. Al final el que és clar és que qui ataca ho fa perquè se sap guanyador i qui rep en pateix les conseqüències. També és un cas recurrent veure com algú de qui han abusat, pel que sembla més fort que un tercer es pot, perfectament, convertir en abusador.
És important en aquests casos la perspectiva i el context. En aquest sentit, serveix el que es va dir ahir al congrés dels 120 anys del naixement d'Arbó, a una comunicació per veure el recorregut de la gent del Delta des del s. XIX. «Al Delta per exemple, arran de la segona desamortització de l'església, entre la segona i la tercera guerra carlina i, gràcies al projecte de canalització dels dos marges, la dreta i l'esquerra, cap al 1856 va aparèixer el latifundisme. Així, el Delta el van comprar grans terratinents que,Entre altres coses, va implantar una època de prohibicions, com per exemple caçar i pescar a les basses i per tant van relegar a una societat acostumada a no tenir diners però tampoc passar ganes, a la misèria, amb l'única opció de treballar per a ells.»
Durant aquells anys de penúria, de canvi i d'abús, els nadius del Delta treballaven desermant zones d'aiguamoll, baixant pedra de la Sénia i el Mas de Roses, treballant de sol a sol per tapar els ullals que els braus de la vall de l'Ebre deixaven al descobert després de pastura el terreny estacionalment. En aquests treballs els cavalls també eren una eina indispensable ja que obrien els desguassos i sèquies per regar. Únicament paraven una setmana a l'any on ajuntaven carros i carretes i es passaven la setmana torejant bous, bevent, cantant i menjant, a una plaça improvisada a qualsevol lloc de la ribera i també encaixaven un toro i el feien córrer per després matar-lo i menjar-se'l entre tots.
Des dels anys vint del segle passat i, una vegada que el Delta va estar desermat, les tres ramaderies de brau que van sobreviure a la guerra, la de Tarranda, la del Xarnego i la de Margalef, van salvaguardar espais específics afavorint la biodiversitat fins a la implantació del parc natural del Delta de l'Ebre el 1983, que aquest any compleix. Espais com la bassa de l'Encanyissada, la Tancada, el Groguet, les Olles o la pròpia illa de Buda. Espais que, si no fos per aquests ramats de pastura en extensiu, haurien passat a formar part del monocultiu de l'arròs, amb tot el que això implica.
Durant aquest darrer període, els nadius nord-americans van anar recomprant la seva terra als terratinents i van començar a anomenar-los «sinyors». Van continuar celebrant festes amb bous, vaquetes, embolats, entrades i encaputxats i van continuar celebrant la vida com se celebra a l'Ebre, on el denominador comú és el bou, la Jota i l'aigua.
Ara, una nova fornada de sinyors, sinorets i sinorets, de Barcelona també, han acceptat a tràmit una proposta de llei per prohibir modalitats de l'espectacle taurí a Catalunya, sabent que no tenen competències per fer-ho, sabent que es van regular el 2010 i s'estan fent les coses bé al territori i sabent que això.
Mentre siguem una societat on jurídicament tenim dret a engreixar animals en cadena intensiva, en condicions pèssimes per després matar-los als escorxadors catalans, no tenim dret a jutjar no només les rotllanes sinó els espectacles cruents. És immoral i molt hipòcrita.
Per posar un exemple parlem de la cria de porcí, que enverina aqüífers a Lleida i Girona amb els seus purins per sacrificar-lo a llocs com Olot, on se'n sacrifiquen 14.000 cada dia per després, exportar-los a Holanda, on no hi ha granges d'aquest tipus per no contaminar els seus aqüífers.
La gent de l'Ebre, ruda i noble, estem acostumats a l'abús dels «sinyors», que ens diguin salvatges, però per a mi, salvatge és qui abusa.
